Compartim un nou article d'opinió de Joan Lluís Rubio López, director de Màrqueting i Sostenibilitat d'ADER Supergroup i empresa associada del Cluster Catalonia Logistics. En aquest article, Joan Lluís proposa una reflexió sobre una de les grans qüestions que afronta el sector: si la sostenibilitat està transformant realment el model logístic o si, al seu voltant, estem construint una nova indústria amb les seves pròpies dinàmiques de creixement.
"Tota revolució acaba creant la seva pròpia indústria."
Les empreses no són ONG.
És una obvietat.
Ningú crea una empresa per perdre diners. Les empreses neixen per generar valor, competir i sobreviure. I això no és un defecte del sistema. És, precisament, el que explica el progrés econòmic dels darrers segles.
Per això resulta tan interessant observar què està passant amb la sostenibilitat.
Perquè la sostenibilitat neix, en essència, per corregir els excessos d'aquest mateix sistema. Per recordar-nos que créixer té límits, que els recursos no són infinits i que determinades externalitats ja no es poden continuar ignorant.
Fins aquí, tot sembla lògic.
Tanmateix, com més observo l'evolució del mercat, més em ronda una pregunta.
I si la sostenibilitat estigués creant exactament allò que pretenia ordenar?
Al voltant de la sostenibilitat ha sorgit una economia completament nova.
Fabricants de vehicles elèctrics.
Empreses de bateries.
Operadors de punts de recàrrega.
Consultores ESG.
Programari de càlcul d'emissions.
Plataformes de reporting.
Entitats certificadores.
Verificadors.
Mercats de carboni.
Empreses de compensació.
Fabricants de lockers.
Operadors de lockers.
Fabricants de drons.
Plataformes tecnològiques.
Sistemes de monitorització.
Intel·ligència artificial aplicada al compliment normatiu.
I la llista continua creixent.
No hi ha res de dolent en això.
Ben al contrari.
Era inevitable.
Tota transformació profunda genera noves necessitats i, allà on apareixen necessitats, apareixen empreses capaces de donar-hi resposta.
És exactament així com funciona l'economia.
Però això també significa que ha nascut una nova indústria.
I, com qualsevol indústria, té exactament els mateixos incentius que les anteriors.
Créixer.
Captar clients.
Expandir-se.
Atraure inversió.
Obrir nous mercats.
Guanyar quota.
I aquí apareix la paradoxa.
La sostenibilitat ha creat una economia que també necessita créixer per sobreviure.
Potser el risc no és en aquestes empreses.
El risc apareix quan el mercat comença a alimentar-se de si mateix.
Quan l'èxit es comença a mesurar pel nombre de certificacions emeses.
Pel nombre de plataformes implantades.
Pel nombre de carregadors instal·lats.
Pel nombre de lockers desplegats.
Pel nombre de solucions comercialitzades.
Perquè aleshores deixem de fer-nos una pregunta molt més important.
Tot això està fent realment el sistema més sostenible?
O, simplement,
estem construint una nova economia al voltant de la sostenibilitat?
No són la mateixa pregunta.
Només cal observar qualsevol ciutat.
Cada operador instal·la la seva pròpia xarxa de lockers.
Cada empresa desplega els seus propis carregadors.
Cada fabricant desenvolupa el seu propi ecosistema tecnològic.
Cada plataforma vol convertir-se en l'estàndard.
Cada entitat certificadora promou la seva metodologia.
Cada programari crea el seu propi model de dades.
Cada actor construeix la seva pròpia infraestructura.
I totes aquestes infraestructures, considerades individualment, tenen sentit.
Però, considerades en conjunt, plantegen una reflexió incòmoda.
Estem simplificant el sistema... o fent-lo cada vegada més complex?
Perquè la natura rarament funciona multiplicant solucions.
Funciona compartint recursos.
Hi ha un exemple extraordinàriament senzill.
La bústia.
Durant dècades, el sistema postal va resoldre milions de lliuraments utilitzant una única infraestructura compartida.
No existia una bústia per a cada operador.
Existia una bústia.
Era universal.
Interoperable.
Democratitzada.
Compartida.
I precisament per això era extraordinàriament eficient.
Probablement una de les infraestructures logístiques més sostenibles que hem construït mai.
No necessitava intel·ligència artificial.
Ni sensors.
Ni aplicacions mòbils.
Ni plataformes digitals.
Necessitava una cosa molt més difícil d'aconseguir.
Un acord comú.
Potser aquí hi ha una lliçó que estem passant per alt.
La sostenibilitat no hauria de consistir únicament a electrificar vehicles o instal·lar noves infraestructures.
També hauria d'aspirar a construir solucions compartides.
Universals.
Interoperables.
Capaces de generar eficiència col·lectiva, i no únicament avantatges competitius individuals.
Perquè quan cada empresa desenvolupa el seu propi ecosistema, la seva pròpia plataforma i la seva pròpia infraestructura, és legítim preguntar-se si estem optimitzant recursos... o simplement redistribuint oportunitats de negoci.
No escric aquestes línies per qüestionar la sostenibilitat.
Tot al contrari.
Hi crec profundament.
Però precisament per això crec que també ens hem d'atrevir a qüestionar la indústria que està creixent al seu voltant.
Perquè una cosa és crear solucions sostenibles.
I una altra de ben diferent és crear una economia la supervivència de la qual depengui de continuar venent sostenibilitat.
Són conceptes semblants.
Però no equivalents.
Potser la sostenibilitat del futur no es mesurarà únicament per les tones de CO₂ que deixem d'emetre.
Potser també s'haurà de mesurar per la nostra capacitat de construir sistemes més simples, més compartits i més universals.
Perquè hi ha una última paradoxa que no hauríem d'ignorar.
I si el repte més gran de la sostenibilitat ja no fos reduir les nostres emissions... sinó evitar que la mateixa indústria de la sostenibilitat acabi reproduint el mateix model de creixement que va néixer per corregir?
Comentaris